Reflexions genèriques (II)

Seguim pel camí de la crisi, la redefinició i el dubte. Es fa força difícil seguir treballant mentre hom creu que el model que sustenta l'anomenada música contemporània és ja mort i enterrat. Cada cop m'aborreixen més les obres que estàn fetes sense pensar en la llibertat que dóna trencar el marc del concert. No pel concert en sí mateix, sino per la manera com aquestes es conceben. La gran majoria d'obres que sentim a les sales de concert busquen encara més o menys el mateix, tot i que de formes diferents. La unitat, la coherència, la musicalitat, esdevenen en tots els casos factors sagrats, i per això mateix, limitadors. Però no és d'això que volia parlar avui. Un altre dia ja intentaré abordar aquest tema amb més profunditat.

Cada cop estic més convençut que aquesta música que anomenem contemporània ha de fer un gir radical en un futur immediat. Haurà de canviar el format del concert, això ja fa temps que se'n parla, però haurà de canviar també (i això costarà una mica més) la manera com els intèrprets s'acosten al seu instrument. Em costa entendre com és que un pianista pugui sortir d'una escola superior, amb el títol sota el braç, sense haver-se acostat mai a un sintetitzador. I qui diu un sintetitzador diu un teclat conectat a un ordinador amb tot el programari necessari per seguir ampliant el seu propi camp de possibilitats. No fa massa discutia amb un pianista sobre l'evolució del piano, i em costava força fer-li entendre que a hores d'ara, i segons el meu punt de vista, ja és un instrument del passat. El piano, tal i com el coneixem, és un instrument que pràcticament no ha evolucionat durant el s. XX, mentre que malgrat el seu curt període de vida, els sintetitzadors i teclats electrònics ofereixen avui dia unes possibilitats per a la música contemporània que no s'havien vist abans. Si els comparem tots dos, em sembla que no és massa difícil veure quin dels dos sobreviurà. Això no vol dir que el piano com a instrument desapareixi, com tampoc ho ha fet el clave, o la flauta de bec, però sí que en un futur no molt llunyà serà desplaçat de la situació predominant que té. El que encara manca per que aquest canvi es produeixi són, al meu entendre, dos factors:

El primer és la necessitat de trobar uns mínims stàndards, tant per al hardware com pel software, dels instruments electrònics. Una mateixa obra hauria poder-se tocar, sense fer canvis a la partitura, en diferents aparells. Així l'intèrpret, amb el seu instrument i els seus coneixements, ofereix una versió de l'obra personal. No massa diferent era quan una mateixa obra per a orgue s'interpretava en orgues molt diferents. Això sí, els compositors haurem d'apendre a deixar un cert marge a l'intèrpret i a confiar en les seves habilitats.

El segon factor és, evidentment, un repertori suficientment ample que permeti a aquests instruments deixar de ser una anècdota en el món musical. Aquí els compositors hem de començar a veure aquests nous instruments no com un teclat hereu del piano, sino com el que són: una sèrie de tecles que disparen el que sigui, amb la possibilitat de dividir el teclat en diferents instruments, de re-ordenar les altures segons convingui, etc. Possibilitats no n'hi falten.