Reflexions genèriques

Ara fa mesos que no hi escric gaire res, al bloc. La causa d'aquest silenci no ha estat la manca de temps, ni la desídia, ni la mandra, si no més aviat les successives crisis creatives que de mitjans maig de l’any pasat he anat engaltant, una darrera l'altre. Evidentment, les crisis no m'impossibiliten l'escriure, però sens dubte emboiren el punt de vista a l'hora tractar qualsevol tema, per senzill que sigui.

Com sigui que aquest primer escrit, després de tot aquest temps, volia que parlés del procés compositiu tal i com el veig, em sembla més oportú explicar primer tot el que aquestes crisis signifiquen, i el valor que per a mi tenen.

Hom pot escriure tantes obres com vulgui, a la velocitat que li plagui, sense afectar gens ni mica la qüalitat d'allò que fa. D'exemples de compositors que han escrit una obra rere l'altra i d'altíssima qüalitat en tenim uns quants. Una altra qüestió és si això és provocat per factors externs, com ara la necessitat de guanyar-se la vida amb la seva producció. Actualment però, els encàrrecs són escassos i hi ha ben poca gent que visqui d'escriure únicament. Aquesta petita introducció no pretén moralitzar sobre l'actitud del compositor, ni establir si en el futur pròxim hi haurà cada cop més o menys compositors que podràn viure només d'escriure, simplement intenta analitzar la situació en la que es troba el compositor actual.

Dit això, comprendreu que quan hom escriu una obra musical, ho fa per al seu propi creixement i necessitats personals, amb l'única condició que aporti alguna experiència nova al propi creador. Hi ha molts compositors avui dia, que moguts per l'afany de competitivitat, escriuen tot el que els demanen, amb l'objectiu immediat d'estar a tot arreu, de no deixar escapar cap oportunitat. El resultat d'aquest exercici és sovint una obra ben escrita, si és que el compositor té bon ofici, però tant semblant a l'obra anterior i posterior que se'm fa difícil entendre el guany personal, íntim, del procés compositiu.

La concepció d'una obra va a tota velocitat quan ens recolzem en un marc ja delimitat, i aquí neix precisament el problema creatiu. Els límits d'aquest marc, d'aquesta frontera, són ja de per sí coneguts. No té cap sentit escriure una obra amb els mateixos límits que ja vas conquerir en l'anterior. És clar que en sortirà una obra diferent, però l'experiència de l'escriure no s'apartarà gaire del que ja coneixem. Si volem trobar-nos guaitant el mateix, però des d'un altre punt de vista, hem de trencar aquests límits, i sense cap seguretat sobre el punt d'arribada, empendre un camí diferent. El dubte, el tempteig, esdevenen eines imprescindibles per conquerir qualsevol nova realitat.

Per dir-ho d’una altra manera, si volem crear un nou ordre hem de retornar al moment caòtic inicial i reordenar-lo. Això implica re-preguntar-se constantment quin valor tenen els elements musicals, quina funció té l’Art, quina inter-relació pot aconseguir amb el públic.

No pretenc escriure avui ni totes les preguntes ni totes les sol·lucions, i intentaré aprofitar l’estada de sis mesos a l’Schloss Solitude per anar reflexionant sobre tot això i per trobar el temps per anar-ho escribint. Els 20 dies que fa que hi sóc, però, ja m’han servit per començar a fer la primera neteja. El primer pas es establir quines són les característiques imprescindibles que ha de posseïr una música que tingui valor. Actualment vivim èpoques de canvi i és lògic que la gent s’aferri al que pugui per categoritzar allò que escolta. Per això molta gent valora música que gràficament impressiona (sí, ja sé que sembla un acudit, però no ho és!). També hi ha actualment el corrent post-estocàstic, que intenta articular masses sonores a base de lleis científiques, i sembla que la simple idea de basar una obra musical en fets absolutament extramusicals però ben fonamentats otorga ja l’etiqueta de obra d’interès. Sigui, doncs; però res del que podem explicar com a sistema de planificació o execució d’una obra és imprescindible per a fer bona música. Això vol dir, ni més ni menys, que la nostra valoració de la música ha de seguir basant-se en l’experiència auditiva que en tinguem, independentment de si l’autor ens ha explicat l’obra i els prodigis matemàtics que contingui.

El procés en si no implica valor en l’obra, és només una bastida per a sostenir-la. Però donat que la música no té problemes amb la llei de la gravetat, és necessària? Molts compositors sostindràn que sí, per que és l’única manera de fer una obra de dimensions considerables i que no decaigui (algú m’haurà d’explicar algun cop exactament en què constisteix aquest decaiment) però, i perdoneu la insolència, que potser no hi ha obres amb una estructura sòlida i coherent que no tant sols decauen, si no que mai arriben a sostindre’s de peu?

Què és doncs, allò que fa una obra imprescindible?

Us deixo una vista del meu estudi, per si us inspira!