Sobre la utilitat de l'Art

No fa massa mantenia una conversa sobre música en general que va derivar en la necessitat d'una definició d'allò que entenem com a qüalitat musical. Però a la pregunta: què entenem per qüalitat musical hi podem donar diferents respostes si no definim primer la seva utilitat. Està clar, per exemple, que si la funció d'una obra d'Art és purament ornamental, un dels valors de l'obra serà la seva perfecció tècnica, la seva acurada realització. Per tant, la recerca de la qüalitat musical ha d'anar encaminada cap a la consecució de la funcionalitat de l'obra. Un cop sabem quina funció té aquesta, només ens cal admetre que aquella obra que millor la compleixi serà la que més qüalitat tingui. 

Així doncs, quina és la utilitat de l'Art? Segur que per aquesta pregunta hi ha tantes respostes com creadors hi ha. Més ben dit, n'hi hauria d'haver, com a mínim, tantes com creadors hi ha o hi ha hagut. I em permeto l'incís perquè aquest és un tema bàsic al qual es fa molt poc o gens de cas durant els anys d'aprenentatge. Pocs mestres hi presten la atenció necessària i en la meva opinió fins i tot forces compositors (parlo del terreny que millor conec) escriuen sense tenir una idea clara de l'assumpte. Sovint, sentint obres als concerts, veig clarament que l'obra que escolto no té un objecte definit, no té una direcció clara ni una intenció manifesta. En aquests casos encara se'm acut una altra pregunta: si l'autor no té clar quina funció té la seva música, en què basa les seves decicions? 

De manera que deixeu-me explicar la funció que, per mi, té l'Art. Ho podria resumir ràpidament dient que l'Art amplia la nostra capacitat emotiva i en conseqüència, ens ajuda a conèixer-nos millor. Però m'explico perquè no sembli una definició buida de contingut, etèria i injustificada com tantes d'altres que corren per aquests móns nostres tant pantanosos, on sovint es passa de puntetes per aquells temes relliscosos però alhora tant essencials. 

Imaginem-nos un nadó, acabat de néixer. Si en teniu algun present a la memòria, recordareu que sovint no acabem de saber si riu o plora. Fa ganyotes, sí, però ens costa força donar-los un contingut i saber exactament què ens està dient amb els seus subtils moviments facials. Amb el temps, aquest nadó va aprenent a destriar i codificar allò que sent, i mimèticament aprèn també a expressar-ho amb gestos. Aquest aprenentatge permet a l'individu ja format, doncs, expressar clarament les emocions que experimenta, i que no són res més, no ho oblidem, que reaccions a estímuls externs. Rebem doncs, uns estímuls que ens fan reaccionar, i per aquestes reaccions en determinades situacions aprenem a poc a poc a conèixer-nos millor. Però en acabar la pubertat i arribar a la vida adulta el nostre món emotiu queda més o menys estancat. El nostre entorn dóna per molt, però és evidentment limitat. Hi ha gent que no té la necessitat, arribat a aquest punt, de conèixer-se més. Amb aquestes emocions diguem-ne bàsiques en té més que suficient, i es coneix prou com per no tenir por davant de situacions desconegudes. No és així tothom, però. Una bona part d'individus en edat adulta segueixen necessitant estímuls per reaccionar-hi i per tant, per seguir-se entenent a sí mateixos. D'aquí que aquests individus hagin de ser, per definició, sensibles. Sensibles als estímuls rebuts, perquè si no, com hi podrien reaccionar? I evidentment, no tothom és sensible als mateixos estímuls. Però entrem, ara que queda explicat el mecanisme, a l'essència del tema. En la meva humil opinió, l'obra d'Art, té la funció d'oferir al receptor estímuls que el facin reaccionar, que l'emocionin. I perquè aquesta obra sigui interessant per aquell qui la rep, ha de suposar-li uns estímuls que no estiguin ja a l'entorn, que no siguin tant bàsics com els que aprèn el nadó. Sí una obra d'Art ens fa estar simplement alegres, o ens posa tristos, per esmentar dues emocions que són verbalitzables, compleix la funció d'emocionar-nos, però no deixen de ser emocions de caràcter bàsic, superficials, i que per tant ja coneixem. Ens interessa molt més situar-nos davant d'una obra que ens produeixi una reacció davant de la qual haguem de reflexionar a posteriori per entendre exactament quin tipus de reacció hem tingut. Entendre aquesta reacció és entendre'ns, en part, una mica nosaltres mateixos. Com més complexa és aquesta reacció, més en traiem. És aquest, l'esforç del qual parlem sovint, que ha de fer el públic. No l'esforç d'entendre allò que està escoltant o veient, no l'obra en sí, sino l'esforç d'entendre la pròpia reacció davant de l'objecte. Si no hi ha reacció, no cal que ens esforçem a entendre l'obra, potser un altre moment hi reaccionarem. O potser no, ja he dit que no tothom és sensible a les mateixes coses. 

Per tant, i tancant el cercle començat a l'inici, segons la meva opinió la qüalitat de l'Art és una qüestió de profunditat. Com més profunditat tingui més complexes són les reaccions que experimenta aquell qui hi és sensible, i més aprèn de sí mateix. Sóc conscient que aquesta és una visió molt personal de l'assumpte però, que podria ser d'altra manera? M'agradaria veure més sovint creadors que expliquin quina idea tenen de la funció que ha de complir el que ells fan (que no és el mateix que dir perquè ho fan) i a vegades fins i tot en tindria prou en que ells ho tinguéssin clar, encara que no ho verbalitzessin. En fi, aquí queda la meva petita contribució.