Ja sabem que a principis d'agost la gent fuig de vacances en totes direccions, s'oblida de la seva vida per uns dies i en torna totalment renovat. Potser és aquesta espècie de catarsi col·lectiva la que m'indueix a replantejar algunes coses d'aquest bloc fins i tot a mi, que resistiré al peu del canó durant aquest mes.

Com haureu pogut observar, últimament aquest bloc se surt una mica d'allò pel qual va ser creat. La intenció de parlar-hi de música contemporània segueix en peu, però cada cop me n'adono més de la necessitat de complementar-lo amb comentaris d'altres temes o èpoques. Perquè? Doncs bé, senzill. La música dels nostres dies tendeix sovint a ser vista com un calaix independent de la música de sempre, i fins i tot independent dels moviments artístics que l'envolten. Dins d'aquest reducte aïllat i hermètic, el criteri per discernir la qüalitat d'allò que s'escolta es fa cada cop més difícil i intangible, perquè no tenim on recolzar-nos. Com a compositor, i evidentment immers dins el grup de gals irreductibles, també m'he trobat més d'un cop escoltant obres en un concert i jutjant-les amb cert interès, mentre de ben segur mirant-les des de fora d'aquest petit món les hagués trobat innecessàries. I de fet, adjectivar una obra com a "substituïble" és una de les crítiques més crues que es pot fer.

Durant el propis processos compositius és quan hom es nota menys tractable en aquestes qüestions. És quan menys tolerable et tornes, amb tu mateix i amb els altres. Fa uns dies, i després de començar a definir l'obra que ara mateix estic escribint per als Neue Vocalsolisten, vaig patir una espècie d'aturada per qüestions que res tenen a veure amb la producció musical. Donat que no podia escriure vaig dedicar una tarda a escoltar amb deteniment (cosa que encara no havia fet) les grabacions que aquest conjunt vocal té al mercat. Obres de tot tipus, creència, raça i color. A mesura que anaven passant les obres el meu aburriment i la meva mala llet anava en augment de manera exponencial, fins que vaig decidir apagar l'aparell i no perdre més el temps. Després, per refer-me una mica, vaig posar alguna cosa del darrer Beethoven. Aquí el meus sentits van començar a recobrar la sensibilitat i per dins m'anava dient: és això, companys, és això!

Però hagués pogut posar moltes altres coses, i ara improvitzant se m'acudeixen fragments de Bruckner, de Mahler, les meves admiradíssimes Amériques de Varèse, o el Tutuguri de Rihm. Però n'hi cabrien moltíssimes més, evidentment. Aquesta gent té en comú que no s'estàn per ornaments inútils ni per fanfarronades tècniques, que no intenten fer bona música sinó alguna cosa més enllà que això. El cop de puny a l'oïent ha de ser directe, cru i enèrgic, i a ser possible, sense anestèsia.